Mercè Otero-Vidal, premi Sant Jordi
Mercè Otero-Vidal, com en tots els meus llibres, va ajudar-me amb Dones Úniques (Columna, 2018). Un recull de dones de tots els temps i tots els àmbits dels Països Catalans. Està rere la selecció de dones, comprovant la veracitat de totes les dades. Renyant-me, queixant-se, però sempre allà. Sempre l'escolto i sempre la tinc en compte, encara que no sempre puc fer les coses com a ella li agradaria.
Recordo quan em vaig atrevir a fer una novel.la històrica i li vaig demanar ajuda. Em va dir molt amablement que no podia, que tenia molta feina i em desitjava tota la sort del món. Jo li vaig contestar amb la certesa que dóna la incondicionalitat: no és optatiu, et necessito. I allí va estar, suplint les meves deficiències.
Mercè Otero-Vidal no va voler sortir a Dones Úniques, no va voler ser una de les dones de la tria. En això sí que no hi va haver manera.No em va passar cap dada seva, no em va verificar res d'ella... és molt difícil posar-la en valor públicament, no és deixa de cap de les maneres.
Quan va arribar el moment de la roda de premsa de presentar l'any Teresa Pàmies, ella va venir perquè a aquella hora tota la família treballava i no volia que em sentís sola. Poder dir "ep, que aquesta noia no ve sola".
Parlo de mi? Crec que no, parlo de com és la Mercè, estic segura que hi ha centenars de dones, d'alumnes, que han sentit això que he sentit jo, això d' "ep, aquesta no va sola pel món". Sé que ha ajudat a tothom, i explico el que he viscut perquè estic segura que només sóc un exemple.
M'ha acompanyat en tots els desvariïs personals i creatius, sense donar-se cap importància, com si fos el més normal del món.
Sé que aquets dies pensarà molt en la seva mare, Rosa Vidal Puiggròs, sé que d'ella ho va aprendre tot: a ser activista, feminista, catalanista i sobretot bona persona.
Sé que la Mercè té molts mèrits acadèmics, que ens ha regalat grans traduccions com la de Christine de Pizan, sé que no va voler mai ser professora de la universitat per poder treballar a la base. Sé que no li cauen mai els anells, crec que només en porta un, d'inspiració grecoromana, amb al seva motxilla i samarreta. Sé que trucava als seus alumnes per despertar-los i fer-los venir a classe, sé que quan no hi havia manera d'estudiar llatí començaven fent una manualitat d'un temple romà per estimar la seva cultura i poc a poc... caminar. Mai ha deixat ningú a l'estacada. Ni als marges dels camins. Hem marxat amb ella, totes juntes, perquè sota les llambordes hi ha la platja. Sé que la Mercè no és meva, que és una mica de totes i que totes ens la sentim molt nostra. Com era allò que m'explicaves del temps, Mercè? Tot el meu temps és del rei... et necessito consultar el final d'aquest escrit. Per sort no fas servir les xarxes i no sentiràs vergonya ni incomoditat pel meu entusiasme.