aforismes 2

Vaig llegir Elisabeth Kübler-Ross quan vaig saber que Marçal l'havia llegida. En els dietaris de Marçal, abans d'arribar als 50 hi ha totes les cares de la mort: acceptació, desesperació, esgotament... no la vaig considerar una filòsofa, tot i que no cal ser filòsofa per a poder ser molt interessant. 

Hi ha qui té l'absoluta certesa que deixem el cos i alguna cosa continua, amb aquesta esperança val més no llegir a Unamuno, perquè ja no seràs tu, tu com et coneixes... 

Poder dir la mort, la darrera gran aventura, per enfrontar-te al misteri final...o viure com deia Yourcenar com si haguessis de viure un dia més o cent anys més. Una frase que té molt sentit perquè vol dir que has de viure segons la vida que vols viure, i la resta - la mort - queda al marge. Jo vaig morir però era aquella que volia ser, o aquella en camí de ser com volia ser... un bon antídot. 

La mort, la mort eludida, la mort buscada, la mort ignorada, sigui com sigui sempre està allà, esperant-nos. No crec que la vida sigui una meditació sobre la mort, però a mesura que passen els anys la mort està més present, és més possible, saps que si naixessis avui moriries als 30 i tants... i fa por, i angoixa un tros de tram de futur cada cop més petit...  neixen les angoixes: com viure bé, com ser més conscient, com aprofitar veritablement la vida, com fer-la una gran obra d'art, una vida única... de l'oblid que serem, de la sorra del mar en què ens convertirem, amb un tros de terra, un tros de res... i no hi ha una resposta. Una única resposta bona. Però n'hi ha moltes de dolentes. Sé que per voler viure tan bé una pot perdre la vida... que no hi ha una resposta correcta i que no cal fer de la vida una inútil recerca d'una felicitat incompatible amb la vida. 

I això ens remet a l'aforisme I, només tens temps, per tant estima. Estima o passa de llarg. Sinó no té cap sentit. 

I el present també incidirà en la teva mort, en el present continuo que cal convocar, avui no pots saber quan moriràs. Si fas una vida saludable és molt possible que visquis més temps que si et converteixes en alcohòlic i indigent. 

I després hi  ha la vellesa, la vellesa forta, la vellesa del vell que fa temps que és vell, del vell agònic... 

tres casos:

- Lluís Llach un dia parlant de la bellesa de les facultats que se'n van, del deixar marxar...el vell és bell. 

- Una Teresa Pàmies... que parla de la vellesa quan no sap encara el que es fer-ne 90 i haver de deixar tot el que s'estima. La vellesa no és la maduresa. 

- Una Simone de Beauvoir que abomina de la decadència de fer-se vella...la putada de la vellesa invalidant. 

Jo crec que la mort i la vellesa invalidant és una realitat a la qual no podem encaixar. Que anem fent proves, i ens hi anem col·locant, i recol·locant, i enfrontant de manera diferent, de vegades amb conformitat, d'altres amb desesperació o rebel·lia... però mai hi ha un encaix perfecte... 

Disminueixen les ganes de viure quan et fas gran? No necessàriament... 

Només sé que que sigui segur no ens hi podem acostumar al fet d'haver-se de morir bàsicament perquè és una experiència radical, única, irreversible i inevitable. I és una experiència incomparable a cap altre. Per tant ni la memòria, ni l'experiència ens serveixen. 

Però com deia Snoopy, "un dia morirem, però tots els altres, no".